EL MÓN DE LA CINTA
QUÈ SÓN LES CINTES?
Les cintes són un membre de la família dels teixits estrets, com els trenats i les passamaneries. Es poden definir com a bandes de teixit de menys de 20 cm d’ample. Les cintes es distingeixen perquè els fils s’entrecreuen com en els teixits amples: molts fils es disposen en paral•lel (en el que s’anomena ordit) i un altre fil (la trama) va creuant la meitat dels fils d’ordit de manera alternativa, mentre que els cordons o trenats s’entrecreuen com una trena i els passamans es fan recargolant els fils.
LES FUNCIONS DE LES CINTES
Hi ha molts tipus de cintes segons els fils amb què estan fetes i la utilitat que se’ls dóna. Es poden dividir en tres grans grups:
- les cintes «bastes», teixides amb fils de fibres poc vistoses –com el cotó, el cànem o el lli– que en català s’anomenen vetes i que s’usen principalment en la confecció, per reforçar i elaborar les peces de vestir. A Catalunya les cintes de cotó s’anomenen vetes.
- les cintes «fines», elaborades amb fibres naturals com la seda –actualment també amb raió o poliester–; s’utilitzen sobretot per decorar altres peces de roba i molts altres objectes.li>
- les cintes de subjecció i de tancament, que s’utilitzen en un gran nombre d’objectes quotidians: cinturons de seguretat, nanses de bosses i motxilles, en molts equipaments esportius... Estan elaborades amb fibres sintètiques com el poliester o el poliuretà.
LES CINTES EN LA HISTÒRIA DE LA MODA
La importància de les cintes és prou visible en moltes obres d’art. Se sap que a les antigues civilitzacions de Mesopotàmia i Grècia es portaven cenyides al cap. Aquesta cinta era el signe de la victòria per als atletes que participaven als jocs olímpics.
A més d’aquest ús simbòlic, les cintes de seda –la fibra de luxe en la història– han tingut un ús sumptuari. Han estat un signe extern de riquesa aplicat en els vestits al costat de blondes, brocats i passamaneries. Del segle XVI al XVIII han decorat indistintament els vestits d’home i de dona, però a partir de la revolució Francesa el seu ús es va feminitzar definitivament. Durant els dos darrers segles també han servit de «joies» dels pobres a tot Europa. Les cintes s’utilitzen com a suport de les medalles que es pengen al coll (i de les medalles militars en el cas dels homes), adornen els pentinats, els vestits, el calçat i els barrets de festa populars. Segons els historiadors de la moda, la cinta de seda ha estat un símbol d’elegància al llarg dels temps.
Les cintes bastes i els cordons trenats han estat des d'antic una necessitat de la confecció, que els utilitza per reforçar l'estructura dels vestits.
HISTÒRIA I TÈCNICA DE LA CINTERIA
La seda arriba a Europa a l'Edat Mitjana a través d'al-Àndalus, i des de l'Edat Moderna es concentra en un conjunt de ciutats que tenen facilitats per obtenir la primera matèria.
Tècnicament, en la història dels telers de cinteria es pot distingir tres etapes:
Telar simple
Fins al final del segle XVI per fer cintes s’utilitzava l’anomenat teler de perxer, un aparell tècnicament idèntic als telers manuals de teixit ample però més petit, en el que un artesà teixia una sola cinta.
Teler de múltiples cintes
A la darreria del segle XVI l'artesà alemany Anton Müller inventa un teler per al tissatge de diverses cintes alhora –entre quatre i sis. Permetia multiplicar la productivitat per teixidor i ha estat considerat com una de les principals innovacions del tèxtil d'abans de la Revolució Industrial.
Poc després, el 1604, el tècnic flamenc Willem D. van Sonnevelt va aconseguir l'automatització del teler de Müller, és a dir, el primer teler mecànic de la història amb 200 anys d'antelació respecte al teler de roba ampla. Amb el simple moviment rotatiu d'una barra llarga o rem, l'operari sols s'havia de preocupar de nuar i canviar els fils. Millorava la productivitat i la qualitat de les vetes.
Els primers telers de barra teixien dotze cintes i aviat es van millorar fins a vint-i-quatre. Es va difondre per Flandes, des d'on s'exportaren el segle XVII als Països Baixos, Anglaterra i Alemanya. Al voltant de 1670 arriba a la zona suïssa de Basilea i Zuric, on se li aplicà per primera vegada energia hidràulica. La difusió del teler a França, ja al segle XVIII, fou iniciada per empresaris suïssos a Marsella i a Saint Étienne (prop de Lió). Aquest teler va arribar a Manresa entre 1750 i 1775 procedent d’Anglaterra, segons una tradició oral.
El teler va seguir evolucionant en altres punts d’Europa. Es va inventar el batan de cremallera, que permetia teixir cintes de seda amb vores de gran qualitat, que arribarà a Manresa al segle XX. També cal remarcar el teler de doble peça per fer cintes de vellut i l'aplicació al teler de cintes múltiples de la màquina de jacquard, que permetrà fer cintes amb espolinats, és a dir, amb dibuixos que semblen brodats per efecte de l’evolució individual dels fils d’ordit.
La revolució del teler d'agulles
A partir dels anys 50 del segle XX es va perfeccionar a Gran Bretanya i als Estats Units la tècnica d’un nou tipus de telers sense llançadora que permetien multiplicar per 10 la velocitat en el teixit de les cintes. Es van aplicar amb dificultats, però finalment s’han imposat i, avui dia, són la maquinària dels cintaires. Es tracta de telers petits, que fan un màxim de 4 o 6 cintes alhora i que funcionen a velocitats d’unes 10.000 passades per minut.
LA CINTERIA A CATALUNYA
Catalunya ha estat la zona on s’ha concentrat la indústria tèxtil espanyola i Manresa s’ha especialitzat en cinteria.
MANRESA, CAPITAL DE LA CINTERIA
La cinteria va arribar a la ciutat com una part més de la sederia, que s’havia extés a la ciutat durant el segle XVIII amb un poderós gremi de velers (fabricants de vels i mocadors de seda) que reunia també perxers (cintaires) i passamaners (fabricants de cordons i de passamaneries), que venia els seus productes al mercat espanyol i al colonial.
A partir del segle XIX, davant una forta crisi causada per la pèrdua de les colònies americanes, Manresa s'especialitza en el teixit de vetes de cotó sense deixar de fer cintes de seda.
L’evolució de la cinteria a Manresa es pot dividir en tres grans etapes:
La sederia artesanal:
El 1758 funcionaven a Manresa 111 telers de cintes i al 1775 un document parla d’unes «fábricas de hacer cintas de seda, en las cuales un hombre solo hace y teje 20 cintas de varios tamaños y colores así sencillas como dobles», el 1780 hi havia 200 telers de galoners i 100 més de listas planas (cintes senzilles) «de 20 piezas por telar». El Censo de Manufacturas de 1784 constata 57 fàbriques en funcionament que ocupen 69 persones i produeixen 13.680 peces anuals. A Manresa els telers a la barra es coneixien com a telers «de rem», i s’anomenaven fàbriques perquè la gent no acceptava que aquelles grans màquines, d’uns 4 m d’amplada, s’anomenessin simplement telers.
El predomini de les vetes:
Durant el segle XIX va tenir una gran difusió la fabricació de vetes en petits obradors que teixien amb telers manuals de rem d’unes 40 cintes. Els obradors eren propietat de petits fabricants i es situaven als darrers pisos de les cases, amb gran finestrals que permetien una bona il·luminació. Un grup de poderosos comerciants (en alguns casos també eren fabricants) encarregaven la feina i servien els fils als petits obradors vetaires. Aquesta organització de la producció provocava conflictes laborals que van arribar a vagues generals de vetaires entre 1890 i 1910. El sistema de treball a domicili va funcionar fins ben entrat el segle XX quan a partir dels anys 20 els fabricants amb treball reunit, van adquirir més importància que els de treball distribuït. En començar el segle XX pràcticament tots els telers de rem es van mecanitzar amb embarrats accionats per motors elèctrics. El soroll que produïen en funcionar a un ritme constant va fer que la gent els anomenés «telers de patacada».
L'especializació industrial:
A partir de la dècada de 1930 les empreses mitjanes i especialitzades com Cintes Manubens –fundada el 1934– han dominat la producció de cintes a Manresa, tot i que uns pocs obradors vetaires han resistit fins a la dècada de 1990. El teler de patacada va quedar en desús progressivamet en benefici de telers amb bancades de ferro i amb batans de cremallera. Aquest procés cal relacionar-lo amb un declivi de l’ús de la veta a favor de cintes de més qualitat. Els esdeveniments més importants del segle XX han estat la forta crisi del tèxtil dels anys 70 i el procés de globalització econòmica, que han obligat a tancar nombroses empreses. Avui sobreviuen les que, com Cintes Manubens, s’han adaptat a l’entorn a còpia d’inversió i d’especialització. Manresa s’ha constituït en el districte industrial cintaire del mercat espanyol per diversos motius: per l’habilitat i els coneixements d’una colla de tècnics, operaris i empresaris que han produït, assimilat i finançat les innovacions tècniques, per l’existència d’empreses auxiliars a la cinteria i per la proximitat d’un bon mercat, com és la indústria de la confecció i els majoristes de merceria.
